Tot això ens col. loca en uns segles més acostats a nosaltres del cinquè o sisè ençà, que revelen que la muntanya de la Mola era aprofitada per a habitatge, almenys en èpoques d'inseguretat, puix que els roquissars i les estretes llenques de terra no ofereixen espais per a I'agricultura. Malgrat tot, la cova dels Òbits fou aprofitada per a habitatge almenys fins el 1880, segons conta d'un modern autor que ha tractat d'aquesta muntanya. En una època ignorada, però certament força anterior al 950, uns devots desconeguts, possiblement uns ermitans que volien servir Déu fugint de la societat dels plans, bastiren al cim de la Mola una esglesiola amb tres altars o un edifici compost de tres cossos a manera de naus adossades, amb altars dedicats a Sant Llorenç, a Santa Maria i a Sant Miquel, advocacions que els primers documents donen també sovint, posant jeràrquicament al davant Santa Maria, i després Sant Miquel i Sant Llorenç. A desgrat d'això, el titular principal i el que sovint és anomenat com a únic és Sant Llorenç, el patró tradicional i secular del monestir, que abans del 972 havia donat ja el seu nom a la muntanya.

Tot el que es pugui dir sobre els orígens de I'església o els mòbil dels seus fundadors, mentre no aparegui nova documentació, serà sempre una pura hipòtesi. La tesi o la hipòtesi sostinguda pels antics autors sobre I'erecció del monestir per cristians que fugien de I'ocupació àrab o dels moros, és més aviat un clixé històric que no pas un fet versemblant, sobretot si es té en compte que la primera ocupació musulmana del país, tot i el caràcter violent que sembla que tingué de l'Ebre als Pirineus, fou menys devastadora que les ràtzies que ...