A Castellar es diu que hi havia dos in drets on es reunien les bruixes. Un indret era el forn del Cosidor, del qual no en resta res, ni la masia, sols es conserva la font, situada sota la falda del puig de la Creu. En aquest lloc es reunien les bruixes per anar cap a Caldes de Montbui. Segons Joan Amades, en el Costumari Català, a Castellar es creia que a la nit de Sant Joan les bruixes es transformaven en mosques, així podien fer més el que volien. Amb la finalitat d'evitar els embruixaments o mals esperits a les masies hi havia el costum d'encendre quatre fogueres als quatre costats de la casa. També es deia que " a la vigília de Sant Joan si s'anava al bosc, s'havia de procurar de no punxar-se amb la fulla del boix grèvol, la qual es creia endimoniada, car el Diable se servia d'aquest arbustos per punxar el braç dels qui es donaven a ell a fi de treure'ls la sang amb la qual havien de signar el pacte que establien ".

Desde temps ençà es creia que les tempestes i pedregades eren provocades per bruixes o bruixots. I per evitar-les molts pobles de Catalunya fins el segle XIX eren freqüents els tallanúvols, l'espantanúvols o esbarriabromes. Segons Joan Amades, Castellar del Vallès va ser un dels últims pobles que va tenir un tallanúvols com a funcionari públic. Aquest tocava unes campanes especials de bronze que tenien la propietat d'espantar i fer fugir els mals esperits que provocaven les tempestes. " Gent del poble conta encara que passada la Guerra Civil, el sector anomenat el Pla, concretament al carrer de Sant Jaume, vivia un home anomenat Tomàs que, quan es preveia que s'acostava una gran tempesta, exercia els seus rituals. En una ocasió, en veure-la venir, va arribar del camp adeletrat, va agafar de casa seva ganivets i va marxar cap el paratge de la riba de can Barba, concretament on avui es troba la plaça de la Miranda o del Pito, i encarant-se a la tempesta, va començar els seus rituals amb llenties i amb gran gesticulació amb els ganivets encarats cap els núvols " ( Prat 1997, 11-12 i 66-67 )